Aquestes són algunes consideracions esquemàtiques i preliminars per a un diàleg generalitzat, així com alguns principis que han guiat la particular trajectòria del meu pensament i del meu equip, el Taller d' Arquitectura, des dels anys seixanta fins l’actualitat.
Nòmada,
segueixo sent un nòmada. Un viatger sense port d’abric, obligat a fixar els seus punts de referència segons el seu recorregut. Vaig néixer a Barcelona, de pare català i mare veneciana. És a dir, a la cruïlla de dues cultures que es van enfrontar i van barrejar a través de l’ història.
Vaig creuar el Mediterrani. En la vall del Dra, vaig descobrir pobles fets de cubs apilats, construïts dia a dia seguint el ritme de creixement de les famílies i, tanmateix, misteriosament ordenats. Al voltant, el desert. Les estranyes formes que adopten les dunes, transformades sense parar per forts vents, se m' apareixen com a elements essencials, encara que subjacents, de tot el que podem dibuixar. Les rosades sorres del Teneré, retallades contra el cel, els espais infinits de roques i pedres, van ser la meva iniciació en la bellesa absoluta.
Allà també vaig trobar homes. Diversos d’ aquests nòmades que viuen en una civilització totalment aliena a la meva, es van convertir en els meus amics. Vaig descobrir a ells com als millors coneixedors de l’espai.
Ser arquitecte significa saber entendre l’ espai.
Organitzat pel home, descodificar els comportaments i moviments espontanis d’ una població, i, més, percebre les necessitats de canvi que aquesta pugui expressar inconscientment. És necessari localitzar aquestes carències per poder aportar una contribució pròpia.
Com ja observà André Malraux, vivim en l’ època del museu imaginari, on coexisteixen sense topar el Barroc i el Classicisme, el Romanticisme i el Surrealisme.
La qualitat cultural de l’ arquitecte enfront d’altres disciplines es la de poder viatjar, llegir i entendre les diferents civilitzacions a partir de la forma de les ciutats i dels edificis, de la dimensió de la propietat i del vocabulari de les seves façanes. L’ arquitecte pot recórrer l’ història i la cultura en vertical o en horitzontal, pot travessar el temps i l’ espai allunyat de la cronologia, pot viure l’ intemporal. L’ arquitecte pot viure les ciutats i els edificis històrics com obres del present i la seva ment està lliure per projectar el futur formal de la societat.
A finals del segle xx, les teories i les profecies han desaparegut. El proper segle ja no apareix com un era d’ esperança, ni tan sols de caos, si no com un immens desconegut que ens veurà viure dia a dia, intentant dominar l’ aleatori, per finalment trobar-nos víctimes de les circumstancies i assistir impotents a un ampli i incert espectacle.
